Dia 42

Ja tinc enllestides les introduccions i conclusions dels diferents apartats (petites i breus) i quan rebi l'última entrevista, podré començar les conclusions en sí.

Conclusió de les pel·lícules:

Acabant així l’apartat de les pel·lícules, penso que després d'haver analitzat la majoria d'existents sobre la síndrome d’Asperger, puc concloure amb una opinió ben positiva. Els responsables de totes elles han estat ben documentats sobre la síndrome, i tot i que alguns han pecat de voler tocar la fibra sensible de l’espectador massa descaradament, estic molt impressionada pel treball que han aconseguit realitzar. Totes elles mostren facetes de l’Asperger conegudes, símptomes típics, però d'altres fan un pas més enllà, i també ens porten cap al món intern que viuen aquestes persones, i el malson que els suposa conviure amb aquest estigma a molts d'ells  També, en algunes, he detectat una forta incidència en l’entorn (família, amics, lloc de treball o escola) que plasma força bé l’esforç i la batalla constant a la que estan sotmesos aquests elements de l’entorn social d'una persona que pateix Asperger.

Les set pel·lícules són impressionants, i tot i que personalment tinc alguna més favorita que altra, totes han aconseguit arribar a les meves expectatives respecte a la sensibilització de la síndrome i la informació fidedigna sobre aquesta, i algunes fins i tot m’han impressionat més del que esperava per la caracterització de no només el personatge amb Asperger, sinó de tot el seu entorn social.

Conclusió sobre les sèries amb un personatge amb Asperger:

Un cop acabades les sèries televisives que tenen un personatge diagnosticat amb Asperger, haig de dir que tinc opinions molt diverses. D’una opinió negativa en salvo Parenthood, que segons el meu parer té una investigació força profunditzada al darrere del personatge d’en Max, i a més a més l’actor que li dóna vida ho viu i ho interpreta de manera impressionant. Transmet, per damunt de tot, la preocupació dels pares en concret, i els daltabaixos que provoca l’Asperger del seu fill en el seu dia a dia familiar. Sobre Frágiles, puc dir que la sèrie transmet els símptomes i les característiques molt acuradament, però massa condensats, fins arribar a un punt en el qual tot sembla massa forçat. A més, trobo que es deixa portar massa per l’afany d’emocionar l’espectador, de transmetre-li un sentiment de pena i consideració abans que de sensibilització envers el trastorn. El mateix opino de la sèrie Skins, que tot i que no condensa els símptomes, és també massa ensucrada. Arthur, tot i ser una sèrie infantil, ha trobat la manera ideal d’explicar-ho als infants, de fer que sàpiguen què és l’Asperger i què comporta, tot fent-ho comprensible per l’abast dels nens i nenes.

En general, la meva opinió és bastant neutra, doncs penso que algunes sèries fan que l’espectador tingui una idea força equivocada de la síndrome pensant que és quelcom que inspira llàstima, o d’altres que són fidels a la realitat i transmeten les dificultats en la mesura justa, a més de les característiques positives. No s’ha d’oblidar mai que en l’Asperger no tot són desavantatges.

Conclusió sobre les sèries ordinàries:

Pel que fa a les sèries televisives que no tracten sobre l’Asperger, em veig obligada a confirmar el que ja sospitava: la desconeixença generalitzada de l’Asperger ha fet molt de mal als mitjans de comunicació, sobretot Internet. La gent creu que personatges com el doctor House, o la forense Temperance Brennan, o fins i tot en Sherlock tenen Asperger, quan no s’hi acosten ni de lluny molts d’ells. El cas del que s’ha parlat més és el d’en Sheldon Cooper, que per suposat no encaixa en els paràmetres de l’Asperger, tot i que la sèrie intenta fer que la seva personalitat s’hi aproximi en els aspectes que els interessa per tal de fer-lo més irònic o divertit.

En conclusió: la gent necessita fonts fiables i a l’abast de tothom sobre la síndrome d’Asperger, sinó cauen en paranys com el de creure en “falsos entesos” del trastorn que afirmen en mitjans de comunicació lliures que l’Asperger és el que tenen en Sheldon Cooper, en Perry Cox, en Charlie Eppes, etc. No hem de deixar que la informació errònia prevalgui sobre la que està documentada i és fidel a la realitat.

Conclusió sobre els llibres:

Els llibres, en general, m’han donat molt bones sensacions: consciencien sobre què és l’Asperger, transmeten el caràcter i les emocions dels que la pateixen, són clars i entenedors... però per damunt de tot informen. La majora d’ells, excepte un parell que són la novel·la i l’autobiografia, desglossen la síndrome de manera clínica, fent que sigui una allau d’informació, dades i exemplificacions. Penso que molts professionals sanitaris i d’educació agrairan això, però per un pare serà difícil no deprimir-se amb tantes estadístiques i dades.

Conclusió sobre els articles:

Em sorprèn haver trobat tant poc material en aquest aspecte dels mitjans de comunicació, doncs esperava més articles. Els dos que he analitzat m’han semblat força bons, si bé estan explicats des de la primera persona que pateix l’Asperger: no se centren en símptomes ni explicacions, sinó que són dos escrits on han abocat els seus sentiments i la seva manera de veure el món, cosa que pot ajudar enormement a entendre la seva manera d’actuar amb la resta de persones i amb l’ambient que els envolta.

Conclusió sobre els documents i arxius:

Aquest últim apartat va aparèixer per casualitat. No he trobat més documents o arxius que puguin ser afegits aquí, si bé trobo fora de lloc analitzar Asperger’s Syndrome: A Clinical Account, de la Lorna Wing, ja que a part de ser un document acadèmic que no em veig capacitada per analitzar pel vocabulari clínic que comporta, tampoc veig d’utilitat analitzar si el mateix document que va popularitzar l’Asperger descriu amb fidelitat la síndrome o és útil per qui l’estudia, ja que la resposta seria afirmativa m’ho mirés com m’ho mirés. Respecte al document analitzat, trobo que és força útil saber la manera d’avaluar una persona en un institut ordinari, ja que és imprescindible tenir en compte les dificultats extres i les necessitats especials de cada alumne.

Conclusió sobre els documentals i reportatges:

En quant a l’apartat dels documentals i reportatges, hi ha una varietat molt gran: un ha estat sensibilitzador, resumit, informatiu per damunt de tot; l’altre ha estat sobretot informatiu, descriptiu… però de ben segur el que més m’ha impactat és el de la BBC, My Family and Autism. És, sincerament, espectacular, la manera de plasmar les dificultats i els impediments de la família en seguir endavant, la coneixença sobre l’Asperger i altres TEAs… Senzillament increïble. Els altres tampoc es queden curts, doncs tot i ser breus, estan ben documentats i són molt professionals.

                                                                                              

En conclusió, aquest és un dels apartats que més he gaudit, ha sigut enriquidor i alhora m’ha deixat bocabadada la quantitat de coses que he après veient-los.

Conclusió sobre els curtmetratges:

Tot i ser un apartat curt, els curtmetratges – sobretot si són d’animació – m’agraden molt, i en aquests temes solen tenir una repercussió important, com és en el cas de Academia de especialistas. Donen un sentiment de comprensió i sensibilització sense arribar a semblar que volen donar llàstima. És per això que m’agradaria fer, com ja vaig dir en la introducció, un curtmetratge de conscienciació sobre l’Asperger per a les aules.

Conclusió sobre els diferents tests individualment i el darrer en general:

Els resultats mostren un clar predomini del gens, mentre que un 11% de la població major de 16 anys afirma saber més o menys de què tracta l’Asperger. No hi ha cap que hagi respòs molt. Eren, val a dir, uns resultats previsibles. En conclusió, tan sols un 16% de la població major de 16 anys sabria explicar amb fluïdesa o a grans trets en què consisteix la síndrome d'Asperger, i cap d’ells coneix el trastorn a la perfecció.

En persones d’entre 12 i 16 anys, el domini del gens és més gran, fins a un 72%. Sorprenentment, no hi ha cap resposta bastant, i sí un 2% que han respòs molt. Es pot arribar a la conclusió que la joventut es veu una mica més bombardejada que un adult estàndard amb informació sobre malalties i trastorns mentals, en entorns com l’escola. La població d'entre 12 i 16 anys, només un 6% podrien explicar a grans trets o amb fluïdesa en què consisteix la síndrome d’Asperger.

El 28% d'homes majors de 16 anys es troben per damunt de la mitja en la franja del Quocient de l'Espectre Autista. Aquesta xifra es pot considerar força alta. No hi ha puntuacions que denotin un TEA o Trastorn de l'Espectre Autista.

El 22% de dones majors de 16 anys es troben per damunt de la mitja en la franja del Quocient de l'Espectre Autista. És un percentatge força elevat però tampoc arriba a preocupant. No hi ha puntuacions que denotin un TEA o Trastorn de l'Espectre Autista.

El més destacable aquí és que el 2% dels nois d'entre 12 i 16 anys mostren signes de patir un TEA o Trastorn de l'Espectre Autista. A més, un 54% es troba per damunt de la mitja en quant als símptomes, un percentatge força preocupant. Tot i així, l’adolescència és l’etapa en la que els símptomes tipus Asperger afloren més en la personalitat. També existeix el fet que els nois puntuen més elevat que les noies.

No hi ha puntuacions en el sexe femení que denotin un TEA o Trastorn de l'Espectre Autista, mentre que el 48% de les noies d'entre 12 i 16 anys es troben per damunt de la mitja en la franja del Quocient de l'Espectre Autista. Torno a dir que tot i ser un percentatge molt elevat, no és del tot preocupat donat que l’adolescència és l’etapa Asperger per excel·lència.

El 16% dels nens d'entre 4 i 11 anys mostren signes de patir un TEA o Trastorn de l'Espectre Autista, una dada molt preocupant, ja que la xifra és molt elevada.

El 6% de les nenes d'entre 4 i 11 anys mostren signes de patir un TEA o Trastorn de l'Espectre Autista, no tant preocupant com en els nens, però segueix sent una xifra alta.

En conclusió general, els resultats mostren, a part d’una desconeixença general del que és síndrome d’Asperger molt alta, uns resultats molt preocupants en els nens de 4 a 11 anys. Els dos sexes d’entre 12 i 16 anys no es queden curts, però no deixen de ser poc escandalitzants donat l’alt risc de trobar-se per damunt de la mitja en l’etapa de l’adolescència.

La resta de resultats s’ajusten força a les espectatives que tenia sobre aquests.

Per altra banda, he començat a muntar el vídeo de conscienciació, i això és el que tinc fins ara: