26 nov 2012

Dia 52

Avui he escrit els últims apartats del treball: les conclusions del curtmetratge, l'apartat d'explicació del muntatge d'aquest i la bibliografia, així com afegir les persones que m'han ajudat amb l'animació als agraïments. Per suposat, no és de gaire utilitat afegir aquí la bibliografia, però si que hi posaré els agraïments.



AGRAÏMENTS

A la Lucía Carel, tutora del treball, que m’ha ajudat dia a dia i ha estat una tutora excel·lent per la seva dedicació a trobar la millor manera de treure el potencial d’aquest tema, i m’ha motivat a esforçar-m’hi fins al final.

A la Carmen Jiménez, professora de filosofia, que gràcies a les seves classes vaig trobar que allò que m’agrada de debò és la pedagogia i tot allò relacionat amb la ment infantil, i ho vaig portar endavant en aquest treball.

Als responsables de l’esplai ASPERCAMP per deixar-me assistir a una de les seves sessions i prestar-me tota l’ajuda que em van donar.

Als centres educatius Escola Pau Boada, Col·legi Sant Ramon de Penyafort i Institut Milà i Fontanals per ajudar-me en la tasca de repartir els tests entre infants i adolescents.

A la Paula Morales, el Josep Díaz, la Lourdes Salas i la Dolors Escofet, així com els altres entrevistats que han decidit conservar l’anonimat, per respondre a les extenses entrevistes que els vaig preparar.

A la Maria Vendrell, antiga professora meva, per deixar-me un dels llibres que vaig investigar pel treball i em va servir de molta ajuda.

Al Lluís Garcés, professor d’infografia, que em va ajudar en el muntatge del vídeo i em va assessorar en aquest.

A l’Álvaro Cánovas, que em va ajudar en tot el que vaig necessitar referent a la farmacologia, gràcies a que n’està estudiant a la universitat.

A la Clara Soler, que em va ajudar en tot el que vaig necessitar referent a la presentació del curtmetratge, gràcies a que està estudiant cinema a la universitat.

A l’Anna Garriga, professora de teatre, que també em va aconsellar sobre l’apartat escrit del curtmetratge.

Al Sergio Salicio, que m’ha recolzat durant tot el procediment i m’ha ajudat en molts dels aspectes del treball que han estat al seu abast.

A l’Anna Saumell, el Marc i la Marta Paredes i la Montse Rodriguez per aportar les seves veus al curtmetratge Sóc diferent.

A la Montse Rodriguez i el Santi Saumell, els meus pares, que s’han preocupat per ajudar-me i m’han aconsellat en tot el que han pogut.



3.3.4 Muntatge

El muntatge d’aquest curt ha dut alguns problemes, ja que al principi d’aquest treball no havia planejat fer-lo, i per tant he hagut de buscar els mitjans on he pogut. Tot i així, el resultat ha estat força satisfactori, amb l’ajuda del professor d’infografia del meu institut he pogut donar-li vida a una vaga idea que em va aparèixer a només dos mesos de la presentació del treball.
He realitzat el muntatge a través del Pinnacle, un programa d’edició de vídeos a partir de l’ordinador, que en ser de pagament, ofereix moltes més possibilitats que cap altre.

El vídeo té una duració de minuts.
Ha estat editat per mi amb l’ajuda del professor d’infografia, i les veus han estat aportades per l’Anna Saumell, el Marc i la Marta Paredes, la Montse Rodríguez i jo mateixa.




Curtmetratge: Sóc diferent

Aquesta part del treball ha estat més aviat de caire creatiu que d’investigació: es tracta d’una culminació de tot allò que he après amb la recerca anterior, que m’ha dut a formular un modest projecte de sensibilització infantil sobre l’Asperger. Les conclusions que en puc treure ara per ara són escasses, però seguiré enfocant molts esforços en aconseguir que aquest curtmetratge arribi a les aules de primària i secundària per tal de comprovar el seu efecte en els infants.

El que m’ha dut a realitzar-lo ha estat, per damunt de tot, la impressió que em vaig emportar de les entrevistes a personal afectat en general: la influència dels nens de la mateixa edat és molt intensa en els infants amb Asperger, ja que conformen un apartat de les relacions socials molt important. És així, doncs, que el missatge que he intentat donar amb l’animació Sóc diferent, és el següent: patir Asperger no és ser menys que els altres, sinó diferent en aspectes insospitats, els quals poden arribar a sorprendre’ns a tots.



Així doncs, només falta corregir el bloc de dalt a baix, així com la memòria del treball, i muntar el curtmetratge (en les explicacions afegiré la durada exacta, que encara no la sé). Per altra banda, vaig avançant el procés de preparar la presentació oral.

24 nov 2012

Dia 51

Ja he solucionat els problemes que tenia amb el curtmetratge, i tinc entre mans durant aquestes setmanes que queden la presentació oral. A banda d'alguna altra actualització, no tinc res més a dir de nou. Demà em dedicaré a corregir faltes ortogràfiques i contradiccions del treball i del bloc, i a preparar un esborrany de la presentació oral i unes diapositives per acompanyar-la.

19 nov 2012

Dia 50

Les coses es comencen a torçar una mica amb el muntatge del vídeo, i cada cop queden menys dies. Tenia planejat que l'actualització d'avui tingués ja adjuntat el curtmetratge acabat, però veig que no podrà ser així.

D'altra banda, em plantejo fer algunes modificacions - no pas petites - en les conclusions, ja que rellegint-les, trobo que els falta contingut. Tot i ser extenses, no engloben tot el que he après d'aquest treball, tot el que n'he extret... Potser aquest aspecte hauria d'anar en un apartat petit titulat "Valoració personal" o alguna cosa d'aquest estil.

17 nov 2012

Dia 49

Un cop he aconseguit tots els requisits per fer el muntatge del curtmetratge (veus enregistrades, fotografies, música de llicència lliure i apartat per escrit enllestit) d'aquí a dos dies podré preparar-lo, i segurament penjar-lo en aquest bloc. 

Per altra banda, he començat a fer un esborrany del diàleg de presentació, així com un esbós de les parts en les que dividiré l'exposició oral del treball, que serà d'aquí a tres setmanes aproximadament, tot i que el treball s'ha d'entregar dos dies abans. Pel que fa a les diapositives que acompanyaran la meva exposició, també les començaré aviat i aniré actualitzant-ne els canvis aquí.

Tornant al curtmetratge, la meva tutora del treball em va proposar enviar-lo al SIAJ, que, entre d'altres coses, s'encarrega d'organitzar xerrades i sessions informatives a les tutories dels centres educatius del voltant. L'objectiu és que, amb sort, vulguin fer el mateix amb el meu curtmetratge, que amb aquest objectiu l'estic fent: aconseguir que arribi als alumnes de primària i secundària per tal de fomentar la tolerància cap a la síndrome d'Asperger, així com la sensibilització en referència a la informació de la qual manquen molts d'ells respecte al trastorn.

11 nov 2012

Dia 48

Ja he enllestit la portada:


D'altra banda, aquests dies començaré a perfilar la presentació oral amb la tutora del treball, que és un dels punts que veig que em pot costar més.
Encara em queda fer el muntatge del vídeo, que tinc programat pel 19 d'aquest mes amb el professor d'infografia. Necessito aconseguir dues veus més i decidir-me per les cançons.
També estan a la llista de coses pendents la bibliografia, els annexos, paginar, corregir el bloc de principi a final, redactar el muntatge i la conclusió del vídeo. Finalment, el cap de setmana abans d'imprimir, redactaré una valoració personal.

6 nov 2012

Dia 47

He escrit dos apartats més del curtmetratge:


3.3.3 Personatges i atrezzo

Albert
L’Albert és el protagonista de la història. És un nen que volta els deu anys i té Asperger. Això significa que té serioses dificultats socials, però tot i així és un nen feliç i perseverant. He volgut ressaltar els trets característics d’un nen ordinari, perquè físicament és el que són els nens i nenes amb aquesta síndrome. També l’he vestit de blau perquè és un color tranquil i que transmet sinceritat, una cosa que no li falta gens. He intentat donar-li uns trets facials neutres, innocents, per destacar que ell és “el bo” en la història.

Joan
En Joan és l’antagonista per defecte. Té la mateixa edat que l’Albert, ja que van a la mateixa classe. Vesteix amb colors llampants i violents, i juga a futbol. Aquests trets els he triat per poder aconseguir que els nens es sentin identificats alhora que veuen que és un personatge “dolent”. Així, pretenc que el nen que practiqui bullying a un altre i vegi aquesta història, alhora que riu les gràcies que fa el personatge i pensa que és un nen com ell, s’adoni que el que fa està malament.

Mestra
La mestra està caracteritzada de manera neutra en la història. Té una funció narrativa i explicativa en general. Normalment, somriu, per donar la sensació de bondat i simpatia.

Mare
La mare de l’Albert és molt semblant a ell físicament. He intentat caracteritzar-la de manera neutra, però alhora amb una expressió pacient i modesta: la mare d’un nen amb Asperger.

Atrezzo
No té un significat específic, era el necessari per l’argument.

3.3.1 Guió                                                             
 
EXT. PATI D’UNA ESCOLA. DIA
 
L’ALBERT està sol. S’acosta a un grup de nens que juguen a pilota.
 
ALBERT
Deixeu de jugar a futbol i veniu amb mi, que jugarem a un joc que m’he inventat!
 
JOAN
Què diu aquest ara?
(riu)
 
La pilota roda cap a l’ALBERT.
 
ALBERT
Sabíeu que el perímetre d’aquesta pilota es pot calcular mesurant el seu radi? Després, s’haurien de fer una sèrie de càlculs amb el nombre pi, que és infinit. Jo he omplert una llibreta amb el nombre pi, porto 24 pàgines i 3 línies!
 
JOAN
Dóna’ns la pilota, estúpid!
 
ALBERT
(Li dóna la pilota a en JOAN, i aquest li llança a la cara. L’ALBERT cau al terra.)
 
JOAN
(Recull la pilota.)
Ves a molestar a un altre, diccionari!
 
 
 
 
EXT. CARRER. DIA
 
En JOAN està caminant cap a casa quan la seva mestra l’atura.
 
MESTRA
JOAN, creus que has fet bé, tractant d’aquella manera a l’ALBERT?
 
JOAN
Què?
 
MESTRA
No facis veure que no saps de què parlo! Saps com és la vida de l’ALBERT?
 
JOAN
Clar! És un raret sense vida! No té amics perquè sempre diu coses rares!
 
MESTRA
T’equivoques. L’ALBERT s’esforça en fer amics, però ho té més difícil que els altres.
 
JOAN
Què vols dir?
 
MESTRA
L’ALBERT té síndrome d’Asperger.
 
JOAN
Què és això? S’ho ha inventat?
 
MESTRA
No, Joan, ara ho veuràs...
 
 
 
 
 
INT. CASA DE L’ALBERT. DIA
 
L’ALBERT entra a casa i es troba la MARE.
 
MARE
Hola ALBERT!
 
ALBERT
Hola mama.
 
L’ALBERT passa de llarg quan la MAMA volia fer-li una abraçada.
 
MARE
Mai vol que li faci abraçades, i això que sóc la seva mare!
 
 
INT. HABITACIÓ DE L’ALBERT. DIA
 
Pla de l’ALBERT dibuixant.
 
MESTRA
A l’Albert no li agraden les abraçades. Però això no vol dir que no s’estimi a la seva mare. Quan l’Albert està avorrit, es posa a dibuixar. És el que més li agrada després de les mates. En tots els seus dibuixos apareixen els seus pares. Se’ls estima molt, però no ho sap demostrar de la manera que ho fan tots els nens.
 
EXT. PATI D’UNA ESCOLA. DIA
 
L’ALBERT està parlant sol.
 
ALBERT
Avui aniré a jugar amb el Joan i els seus amics. Segur que si m’invento un joc nou voldran venir amb mi.
 
MESTRA
Ho estàs veient? L’ALBERT només vol ser amic vostre...
 
JOAN
Però jo no vull ser amic seu, se’n riuran de mi si vaig amb ell.
 
MESTRA
No t’imagines com ho deu estar passant l’Albert, quan tots se’n riuen d’ell? Que no sàpiga com fer amics no vol dir que no vulgui fer-los. Si sabessis més coses d’ell...
 
INT. DESPATX DE CASA DE L’ALBERT. DIA
 
L’ALBERT està llegint un llibre.
 
MESTRA
A l’Albert li agraden molt les matemàtiques, es el que més li agrada en tot el món. Igual que tu disfrutes jugant a futbol, ell es diverteix aprenent coses noves sobre els números i les xifres, i sempre que pot llegeix llibres de la biblioteca sobre mates.
 
ALBERT
Els nombres primers són tots aquells que només poden ser dividits entre ells mateixos i el nombre 1.
 
MESTRA
A tu t’agrada jugar a futbol, i a ell li agrada estudiar mates. No som tots una mica diferents? Segur que no tots els teus amics són iguals que tu, i els agrada fer coses diferents de tant en tant, oi?
 
JOAN
No... A l’Àlex li agrada jugar a bàsquet, i a l’Enric li agrada jugar a jocs d’ordinador.
 
 
 
MESTRA
I oi que encara que a tu no t’agradin les mateixes coses que a ells, sou igual d’amics?
 
JOAN
Sí... suposo... Però per què l’Albert no és com nosaltres? Per què diu coses rares sempre, i perquè no sap ser normal?
 
EXT. CARRER. DIA
 
L’ALBERT apareix corrents cap a la MARE.
 
MESTRA
L’ALBERT té Asperger, has de saber que és molt complicat viure amb això. Per exemple, sent una por molt gran quan sent ocells piular.
 
ALBERT
Mama!!!
 
INT. CASA DE L’ALBERT. DIA
 
L’ALBERT i la MARE estan parlant.
 
MESTRA
Si l’Albert no sap com relacionar-se amb la gent, és perquè té Asperger. És un trastorn que fa que per ell moltes coses no tinguin sentit. La seva mare l’ajuda molt en això.
 
MARE
Albert, quan algú et saludi, què has de fer?
 
ALBERT
Dir-li hola. Però per què, mama?
 
 
 
 
MARE
Perquè és de bona educació, i fa que la gent pensi que ets un bon nen. Si no ho fas, creuràn que ets un maleducat, i no voldran ser els teus amics.
 
ALBERT
Jo vull tenir amics. Però hi ha coses que diuen que no entenc.
 
MARE
Són frases fetes, expressions. Albert, quan algú digui alguna cosa que no enténs, li demanes que t’ho expliqui.
 
ALBERT
I li dic siusplau i gràcies al final?
 
MARE
Exacte! Molt bé ALBERT!
 
EXT. CARRER. DIA
 
MESTRA
Encara que a l’Albert li costin coses tan fàcils com saludar a la gent o fer amics, en altres aspectes és un geni. En matemàtiques treu excel·lents sempre. I a classe de dibuix és el que millor ho fa. L’Asperger fa que l’Albert s’esforci molt en les coses que li agraden. Sempre vol millorar, per això estudia mates pel seu compte a la biblioteca.
 
JOAN
Potser no és tan dolent tenir As... asper...
 
MESTRA
Asperger, Joan, Asperger. Per què penses que no és tant dolent?
 
 
 
JOAN
Perquè a mi les mates em costen molt, i si en tingués, podria treure excel·lents com ell.
 
MESTRA
Doncs per què no li demanes ajuda?
 
JOAN
Si li demano, voldrà ajudar-me? Després de tot el que li he fet?
 
MESTRA
Si no ho tornes a fer, es clar que sí!
 
JOAN
Podem fer-nos amics, i així ell m’ajuda amb les mates i jo l’ajudo a fer més amics. A lo millor si li ensenyo a jugar a futbol li agrada i podem jugar junts!
 
MESTRA
Molt bé Joan, me n’alegro molt!
 
JOAN
Vaig ara mateix a buscar-lo!
 
EXT. CARRER. DIA
 
En JOAN apareix cridant l’ALBERT.
 
JOAN
Albert, espera!
 
ALBERT
Per què?
 
JOAN
Perquè vull que vinguis amb nosaltres.
 
ALBERT
Em tornareu a xutar la pilota.
JOAN
Que no, t’ho prometo! Apa vine, que
farem un partit.
 
ALBERT
Què partirem?
 
JOAN
Un partit de futbol, Albert!
(riu)
 
ALBERT
I com es fa, això?
 
JOAN
Vine i t’ho ensenyaré!
 
L’ALBERT el segueix de la mà, i pica un ullet a l’espectador abans d’acabar-se l’escena.
 
FI.

1 nov 2012

Dia 46

He acabat d'escriure el 4t apartat de les conclusions:


Perspectives de futur: I quan sigui gran, què?

Durant la realització d'aquest treball he tingut més d'una ocasió per preguntar-me què n'és dels infants amb Asperger quan són adults. En les pel·lícules i sèries o llegint llibres hi he trobat una minoria bastant petita que tracta aquest aspecte de la síndrome: la vida independent. El de menys és el que puguem trobar en la percepció fictícia. El que realment marca la diferència en aquesta qüestió és la vida real d'aquests nens. És per això que, basant-me en entrevistes i treball de camp en general, he arribat a la següent conclusió.

Una sèrie de factors intervenen en la millora de la qualitat de vida i el grau d'autosuficiència d'aquestes persones, i no són pas agents que es decideixen en uns pocs mesos de teràpia. Ans al contrari, són elements que si no hi són presents des d'un inici quan es descobreix la naturalesa dels símptomes del infant, no tenen el seu efecte positiu al complet. La família no hi serà sempre, i si aquesta no ha sanejat les mancances del seu fill en els primers anys, això li passarà factura quan hagi d'enfrontar-se al món adult.

D'ajudes socials n'hi ha, però ni de lluny les suficients. Sobren organitzacions per ajuda i guia als pares, entitats en col·laboració amb els nens i nenes amb la síndrome... però en la etapa adulta, tot es complica. Falten recursos, previsió, recolzament, etc.

Un nen o nena que pateixi Asperger ni tan sols ha arribat, en alguns casos, a saber com cordar-se les sabates, quan les altres criatures de la seva edat ja fan petits malabars socials amb el llenguatge corporal i implícit. Quan l'adolescent comença a intuir les normes de relacions i els aspectes acordats per la societat no escrits, els altres ja són a anys llum d'ell. L'Asperger és un estigma social important i un llastre per a la vida comunicativa i la independència. Els nens, quan s'allunyen dels pares i formen la seva pròpia vida necessiten saber coses bàsiques com buscar una feina, pagar una hipoteca, fer la compra de cada mes, no travessar els límits de la seva butxaca, acomplir els horaris, saber mentir, adaptar-se als canvis, superar les manies que els impedeixen prosperar...

Quan creua una persona amb Asperger la línia entre infant dependent i adult socialment desorientat? Hi és realment aquest trastorn present un cop s'ha superat l'etapa més convulsa emocionalment, l'adolescència?
Tot això depèn de l'ajuda que hagin rebut de petits; si un pare o mare desitja saber com se'n sortirà el seu fill quan visqui sol en societat, només ha de respondre's a les preguntes: m'he preocupat per les seves necessitats terapèutiques des d'un bon començament? He sigut un pare comprensiu i tolerant amb ell? He lluitat constantment al seu costat i no contra ell en les seves febleses? L'he recolzat? L'he educat amb perseverança des d'uns objectius modestos però inamovibles? Aquests són els valors essencials per poder portar-los endavant cap a un futur adult autosuficient.

Paral·lelament, la societat mai ha estat preparada per rebre una persona d'aquestes característiques. És igual quines habilitats mentals extraordinàries tingui, o la seva aptitud per damunt dels altres en més d'un camp professional: ningú tolera la diferència. L'Asperger és una marca visible i invisible alhora. Altres trastorns mentals o cognitius tenen major reconeixença, i alguns d'ells es capten a primera vista. La dificultat de l'Asperger és que no és perceptible a ulls que no el coneixen. La marginació i l'aïllament mecànic són causats per la intolerància general que regna en les ments de les persones.


I aquesta és la confirmació de com n'està de convençut el món; tots pensen que el seu mètode és el correcte, les seves idees les úniques i el seu pensament el vertader. Potser no és a les persones amb Asperger, a qui els falta empatia, sinó a la societat.