Dia 12

I finalment, l'entrevista a Josep Díaz, la que faltava per publicar respecte a personal educatiu.

JOSEP DÍAZ:

Josep Díaz porta 10 anys treballant en l’educació, i actualment treballa com a professor en el departament per a la diversitat i orientació a l’institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès. La seva tasca i la dels seus companys és genèrica, ja que reben una quantitat molt alta d’alumnes amb discapacitats molt diverses, des de trastorns del comportament fins a discapacitats intel·lectuals, etc. El Josep treballa amb aquests nens i nenes en aules específiques, reconduint les mancances que tenen per tal d’introduir-se en les classes ordinàries.

Ell té força experiència en el tracte cap a nens i nenes amb Asperger, i la descriu com una síndrome que a nivell intel·lectual és generalment beneficiosa, però comporta una sèrie de problemes severs de concentració. “Els Asperger tenen èpoques molt monotemàtiques pel que fa a aficions i interessos, i això fa que durant temporades, tot el seu entorn hi estigui relacionat. Concentren totes les seves energies en un sol tema, i això no afavoreix a la inclusió en l’entorn escolar. Nosaltres intentem establir hàbits per poder-los integrar en classes ordinàries, hàbits del tipus comportamentals, i d’autonomia social.”

• Creus que els mitjans de comunicació han influenciat en el coneixement de la SA? Positiva o negativament?

Positivament. El cas és que jo mateix m’ocupo de cercar tot aquell tipus d’informació relativa a aquestes classes de trastorns, per tal de sensibilitzar i donar a conèixer aquest món a les aules ordinàries entre les quals es trobi algun afectat.

• Com vas descobrir l’existència del trastorn d’Asperger?

Nosaltres, el camp educatiu, som un col·lectiu que no para de formar-se. Jo vaig conèixer aquesta síndrome quan vaig entrar com a professor en una escola on ja hi havia un noi que el patia.

• Quina va ser la teva primera reacció envers els afectats? I l’actitud que prens ara davant dels que pateixen aquest trastorn? Quina és la dels nens i nenes que ho pateixen, si és que ho saben?

Em vaig anar formant sobre la marxa, i una de les coses més importants va ser documentar-me i observar-lo... Has de saber els límits, els objectius, etc. Cada síndrome és un món, però també la persona que el pateix. No són pas Aspergers, sinó que es diuen Francesc, Abel, Cristina... Cadascun mereix un tracte i una atenció diferents. Tots tenim manies estranyes, i això és important transmetre-ho als alumnes perquè acceptin de manera més oberta els nens i nenes que pateixen trastorns comportamentals com pot ser l’Asperger. Dels nens i nenes amb els quals he tractat, si ho sabien ho duien bé, s’esforçaven i milloraven gradualment.

• Quin tipus de tractament psicològic o psiquiàtric reben els nens i nenes amb els que tractes? Coneixes molts casos en els quals el trastorn d’Asperger vingui acompanyat per altres trastorns de l’aprenentatge?

Parlant de la medecina i els tractaments psiquiàtrics, trobo que a vegades es fa necessari, però no sempre. En tot moment trobant la mesura adequada. Sobretot són mètodes efectius per als Asperger més moguts i nerviosos. Són imprescindibles només si es troba el tipus i la quantitat necessària.

Com es pot contrarestar això? Jo crec que quan intentes dirigir un enfocament educatiu has de ser un dinamitzador molt potent. He tingut nens amb trastorns de l’espectre autista i he notat que hi ha graus i graus, i has de ser molt observador i tenir la teva vida molt equilibrada. Has de saber parar en qualsevol moment, i saber oblidar els objectius quan cal i no forçar-los. Per exemple, avui vull que aprenguin la suma portant-ne, i si no es pot fer perquè no estan per això, doncs mala sort. Sobretot són passos de formigueta, amb objectius alts però de progressió lenta.

Cada persona és diferent, i poden compartir símptomes de diferents trastorns o síndromes. És habitual trobar Aspergers amb hàbits comportamentals típics d’hiperactivitat o altres com els de l’espectre autista.

• Trobes massa difícil per a un pare/cuidador/tutor tractar amb un nen/a amb Síndrome d’Asperger? Depèn de l’edat? Perquè? Comenta els camps particular, social i educacional.

En el cas particular, no em veig capaç de sentir la suficient empatia amb els pares. Són dos mons totalment diferents: el que veig jo en el camp de l’educació i el que m’imagino que hi ha a casa. És evident que amb un treball en paral·lel les coses van millor, però mai puc qüestionar els mètodes o la manera de fer dels pares. No podria estar en la seva pell per molt que m’esforci, ja que tenir un nen o nena amb qualsevol discapacitat... jo crec que fins que no ho pateixes no ho sabràs mai com és. He vist famílies totalment enfonsades des de que ha nascut aquest infant. He vist també mares de coratge, que prometien lluitar fins al final i ajudar-los. Jo, com a professional, el que puc fer és aconsellar, ajudar... I sempre estar amb la família, no contra aquesta.

I respecte a l’entorn social i educacional, el més important des del meu punt de vista és la reeducació cap als hàbits del dia a dia, i la potenciació de l’autonomia social i personal. Tot això ajustat sempre a l’edat del nen o nena. Aquests factors faciliten moltíssim la tasca del pare o tutor. Per exemple, la majoria dels alumnes de l’aula especial arriben a 1r d’ESO sense saber cordar-se les sabates, i les tasques d’aquest tipus són les prioritàries per a nosaltres.

• Els centres educatius i laborals, en general, disposen dels recursos necessaris per ajudar-los?

Jo he treballat molts anys en els dos sectors, i mai he trobat prou recursos. Sempre m’he hagut de bellugar amb el que tinc, amb molta responsabilitat. Jo crec que els que estem allà a la línia de les trinxeres, som els que més de prop ho veiem. Quan reps una persona amb discapacitat sobre la teva tutela durant x hores al dia, amb objectius tant importants com vetllar per la seva seguretat, educació i felicitat – aquesta última la més important per a mi – mai tens prous recursos. Són bàsiques la responsabilitat i la professionalitat. En definitiva, no tenim els recursos necessaris ni a nivell públic ni a nivell privat. Jo sempre he valorat que totes les persones amb discapacitats que a mi se’m derivin com a educador, el meu objectiu prioritari envers elles és que una de les coses més importants del dia que els hi pugui passar és estar a l’escola i ser feliços. Jo crec que han de tenir un dia molt feliç, i si no és així vetllaré perquè això s’arregli i aprenguin bé.

• Sents que s’adapten bé dins l’entorn social, els nens i nenes amb Asperger? Com veus la seva evolució?

Depèn del grau, això sempre. La seva és una evolució gradual, lenta, però sempre positiva. Tot i així, quan tenim una persona amb un grau d’Asperger alt costa molt. És la nostra funció intentar minvar això i millorar l’aspecte de socialització, ja que aquest aspecte és l’únic que els falta, i no poden quedar amb aquest estigma. Crec que tant els pares com els educadors hem de vetllar per aquesta adaptació i si no es pot, s’han de trobar els mecanismes per salvaguardar la persona dels riscos d’exclusió social.

Respecte als temes en relació amb el “bullying”, es veritat que ara està a l’ordre del dia, però aquí a l’institut varem tirar per la via de la no confrontació. Això significa que a diferència de les tàctiques típiques consistents en exercir pressió en els causants, utilitzàvem tàctiques informatives i de conscienciació. Això dóna la volta a les coses. Varem engegar unes sessions informatives a les aules d’aquells grups que ho necessitessin. Per exemple, veiem un grup que es sobrepassa amb companys d’aquest tipus, i seguidament ens adonem que el problema és una manca de coneixença.

Ara per ara, el programa que fem servir és el mateix que es va dissenyar en el seu primer moment. És una activitat de sensibilització i informació que fa que s’aturin aquestes situacions. La resposta, així doncs, és informar – sempre que no es tracti d’un cas extrem de maltractament - . La gran majoria de vegades, els casos de mofes o burles poden ser ofegats per nosaltres a partir d’aquesta via. Els resultats són increïbles, ja que es dóna la volta a la cosa: coneixen el tipus de persones que són aquells amb qui s’estan posant, coneixen tot l’equip que els ajudem, coneixen la nostra tasca... També els hi passem vídeos sensibilitzadors i els expliquem el punt on ens trobem ara. Tot seguit els hi demanem una resposta, una opinió... i apareix la seva implicació: s’obren debats, apareixen casos de familiars i amics, etc. En definitiva, trobo que aquest programa és més que efectiu per l’adaptació en l’entorn social de tots els nens i nenes en educació especial, entre ells els que pateixen Asperger.

• Els hi pronostiques un futur adaptat a l’entorn social i cultural d’on visquin?

Enfocant-me en la Síndrome d’Asperger, i molt a contracor, admeto que hi ha casos en els que no hi ha solució possible. Sempre dependran d’algun o altre. Hi ha alguns casos en què s’ha de ser realista. Necessiten un entorn específic, i costaria molt trobar-los un entorn adaptat. Tot i així hi ha associacions i entitats que els ajuden, així com tractaments mèdics.

• Quins mètodes empres en el centre on treballes actualment per tractar els nens i nenes amb Síndrome d’Asperger? Hi ha algun tipus d’adaptació curricular?

Nosaltres com a departament tenim un objectiu molt important, i donat que la seva etapa formativa obligatòria acaba aquí, la nostra tasca és constructiva i lenta, i ens hem de rebaixar molt els objectius. La majoria d’alumnes estan als seus últims anys de formació, i jo ho veig com una carrera de relleus. Acaben l’estança aquí sent majors d’edat. Enfoquem la nostra tasca en construir bones vivències i sobretot en adquirir els mínims d’autonomia i independència.

Darrerament, hem incorporat un projecte que no tenen molts centres. Consisteix en realitzar amb els alumnes de l’aula específica activitats - complementàries a les ordinàries - anomenades “activitats taller”. Estan enfocades a qualsevol síndrome, discapacitat o trastorn, ja que ajuden als seus participants a adquirir hàbits dels que no disposen, típics de la vida diària, amb l’objectiu de crear certa autonomia en ells. Tot això sense deixar de banda el currículum. El nen que té capacitat per estar a l’aula i ho gaudeix, no li ho impedim. Però tot i així hem comprovat que aquestes activitats ajuden a equilibrar la balança i complementar els coneixements curriculars d’aquests tipus d’alumnes amb els ordinaris que nosaltres els ensenyem, com saber anar a comprar, cuinar, cuidar del jardí, cordar-se les sabates...

En l’adaptació curricular es treballen els mateixos continguts que en una educació ordinària, però explicat de manera més senzilla, mes escurçada, durant més temps i gaudint de molt més suport metodològic, material i professional. No n’hi ha pel Batxillerat, aquesta és una de les grans mancances de l’adaptació curricular.

En quant al món laboral, existeix una normativa que obliga a les empreses a tenir un tant per cent de treballadors amb discapacitats, però és molt baix. Tot i així hi ha empreses - com el servei local d’ocupació de Vilafranca – que faciliten el contacte entre el món laboral i els discapacitats.

Després hi ha l’empresa assistida, que consisteix en un centre especial de treball (CET) que brinda les feines adequades per aquestes persones. Els centres ocupacionals (CO) són del domini de la Generalitat, i hom ha de tenir més d’un 65% de discapacitat per accedir-hi, a diferència del CET, on s’accedeix amb un 33%. El CET facilita treball i ocupació pur i dur al cent per cent, mentre que el CO realitza activitats d’ajustament personal al igual que també de treball i ocupació.

Així doncs, ja he començat a polir l'esborrany de l'índex del treball, així com de l'estructura que estic seguint durant la seva realització. En pocs dies estarà enllestit. De moment, en penjó aquí l'enllaç fins que no l'hagi acabat, perquè hom pugui anar comprovant-ne els avenços.

Esborrany de l'esquema del treball - Prezi

En quant als tests, ja puc dir que he acabat de repartir tots els que volia. Només deixar constància de que trobo que ha estat la feina més dura en segon lloc, després de la transcripció de les entrevistes. Tot i així, penso que he fet una bona feina, i en poques setmanes tindré els resultats que busco.