Dia 18

Ahir vaig acabar d'analitzar Mozart & the Whale, una pel·lícula de Petter Naess, estrenada el 2006, sobre una parella amb Asperger.  El següent que faré serà analitzar els llibres com més aviat millor, ja que alguns són de la biblioteca, i paral·lelament seguiré amb les sèries, amb House i The Middle. 

Aquí adjunto l'anàlisi de la pel·lícula.

Tràiler oficial de la pel·lícula Locos de Amor

Mozart and the Whale

Títol: Mozart and the Whale (Crazy in love a algunes parts d’Europa)

Direcció: Petter Naess

Producció: Danny Dimbort, Manfred D. Heid i Frank DeMartini

Guió: Ronald Bass

Fotografia: Seamus Tirney

Música: Deborah Lurie

Cinematografia: Sevin Krovel

Muntatge: Lisa Zeno Churgin i Miklos Wright

Protagonises: Josh Hartnett (Donald Morton), Radha Mitchell (Isabelle Sorenson)…

Any: 2006

Origen: Estatunidenc

Descripció: La pel·l´icula tracta sobre un home, en Donald, amb Asperger, que trobant-se sol i sense ningú a la vida, decideix organitzar un grup amb persones que també tenen trastorns de l’espectre autista. Ell hi està posicionat com una espècie de líder, on hi ha una mica de tot, però només persones amb autisme de diversos funcionaments i graus, i cap altre Asperger. Els problemes apareixen quan l’Isabelle, una altra dona am Asperger, s’apunta al grup. Ens pretén mostrar com de diferents poden arribar a ser uns Asperger d’altres, i les diverses manies i caractrístiques de la personalitat poden arribar a tenir i suportar l’un de l’altre.

Anàl·lisi: Des del meu punt de vista, trobo que el caràcter dels Asperger ha estat molt ben plasmat en tots dos personatges. Tant l’un com l’altre presentaven trets comuns, així com manies úniques i estereotípies que no compartien entre ells. La gran diferència entre tots dos, era que l’Isabelle s’havia rendit feia temps, no volia aspirar a semblar normal, i tot i que assistia a teràpia i es va apuntar al grup d’en Donald, ja li estava bé ser com ella. En canvi, en Donald sempre intentava encaixar, ser normal, imitar els comportaments típics, però no li era gens fàcil.

Quan els dos comencen a sortir junts, podem observar com xoquen en no entendre ben bé les necessitats l’un de l’altre. Mentre que l’Isabelle té una forta intol·lerància a sorolls forts i metàl·lics i en Donald se n’oblida momentàniament, ella també ignora que ell es podria sentir frustrat i nerviós respecte als canvis de rutina, entorn, o al simple fet d’endreçar-li el pis.

Trobo que la pel·lícula pot pecar en alguns moments de massa comercial, intentant vendre una història d’amor tràgica i al final feliç. Tot i així, l’angoixa que ambdós pateixen, cadascun pels seus motius, i la seva manera de prendre’s la vida des de l’experiència de l’Asperger està molt ben il·lustrada. Trobo, per això, una mica subrealista el fet que cap dels dos no tingui a cap persona al seu costat, que els ajudi i en tingui cura. Una persona amb Asperger no té moltes possibilitats de sobreviure en el món adult sense l’ajuda de cap familiar o amic proper, i molt menys si és del nivell del trastorn que són l’Isabelle i en Donald, bastant pronunciat.

La meva opinió personal de la pel·lícula és, sense cap mena de dubte, que està massa sobrecarregada de sentimentalisme. La vida d’un Asperger no gira al voltant de trobar algú que el comprengui, l’escolti… Sí que és important, però molts dels detalls són poc realistes, pel que he comentat anteriorment sobre l’autonomia que tenen tots dos xocant amb l’alt grau d’Asperger que demostren tenir.