Dia 24

Avui he analitzat l'últim llibre, El curioso incidente del perro a medianoche de Mark Haddon, i l'article publicat a autismodiario.org de Leonardo Caracol Farfán anomenat Soy una persona que vive con el llamado síndrome de Asperger. 

EL CURIOSO INCIDENTE DEL PERRO A MEDIANOCHE

La novel·la narra la història d’un noi de 15 anys, en Christopher Boone, que viu amb el seu pare al poble Swindon. En Christopher pateix síndrome d’Asperger, a més a més del síndrome del savi o de savant amb les matemàtiques. Els trets més característics d’aquest noi són la seva memòria fotogràfica i la incapacitat que té de dir mentides. Estudia en una escola per a nens amb necessitats especials, té una rata com a mascota i és incapaç de relacionar-se. Els trets de l’Asperger més destacats i comuns són presents en ell, com per exemple la intolerància al contacte físic amb altres persones, les manies i estereotípies motores sense motiu, la percepció de la vida de manera estranya i diferent…

Els problemes d’en Christopher tenen començament quan aquest troba el cadàver del gos de la seva veïna enterrat al jardí, i es vist com a principal sospitós. Els policies, en no saber que en Christopher té Asperger, no tenen en compte que l’han de tractar amb més cura, i acaben posant-lo nerviós i portant-lo a comissaria. Quan el seu pare el recull, en Christopher comença a investigar el cas del gos per poder netejar el seu nom, cosa que li resultarà molt difícil ja que haurà de parlar amb desconeguts. Mentre investiga durant uns dies, el noi va apuntant tot el que descobreix en un petit llibre al qual titula El curiós cas del gos a mitjanit. Quan el pare descobreix aquest llibre, li confisca per por que es pugui ficar en més embolics, i aviat en Christopher intenta buscar-lo per la casa. En el seu lloc, troba un munt de cartes de la seva mare dirigides a ell, quan suposadament ella havia mort d’un atac de cor segons el que li explicà el seu pare. El protagonista, en adonar-se de les dates de les cartes, arriva a la conclusió que la seva mare encara és viva, i li entra un atac de pànic. Quan el pare el troba en aquest estat, li explica la veritat, i és que la seva mare, Judy, es va traslladar a Londres. En Christopher, desconfiant del seu pare, decideix escapar de casa i fuig a Londres, a buscar la seva mare. Durant el viatge, ha de superar moltes manies i pors que té degudes majoritàriament a l’Asperger. Això el fa més fort, i li injecta confiança en ell mateix. Quan finalment troba a la seva mare, aquesta li proposa que es quedi a viure amb ella i el seu nou marit, però això no li sembla tant bé a aquest últim. Finalment, la mare decideix abandonar-lo i marxar amb en Christopher, que també trobava a faltar Swindon, i volia presentar-se a un examen de matemàtiques molt important. Quan el pare del noi els troba, discuteix fortament amb la Judy, la seva ex-esposa, i finalment acorden que ell podrà veure el seu fill uns minuts al dia. En Chritopher, que segueix tenint por al seu pare i espera que sigui empresonat per l’assassinat del gos de la veïna, no té més remei que cedir al tracte.

Finalment, aconsegueix treure la màxima nota en l’examen de matemàtiques, que era per a nois de cursos més avançats que ell, i comença a estudiar sense parar per presentar-se’n a molts més. És una història commovedora, ja que l’esperit de superació d’en Christopher des del moment en que surt cap a Londres fins al final del llibre és grandíssim. Transmet una força i una voluntat descomunals, i és ideal, des del meu punt de vista, per conscienciar les persones amb Asperger de que no tot està perdut, que poden superar-se cada dia i arribar a fer coses grans, com en Christopher.

“Les metàfores són mentides.”

SOY UNA PERSONA QUE VIVE CON EL LLAMADO SÍNDROME DE ASPERGER

Aquest article, escrit per un home de 38 anys amb Asperger, mostra la faceta trista i profunda de la seva manera de veure el món, de veure l’Asperger i de veure’s a ell mateix. No explica amb profunditat els símptomes, ni es para a parlar sobre l’acceptació que té l’Asperger, sinó en la confusió que l’envolta.

Es nota que l’ha escrit així com li venien les idees al cap, i parla de manera desendreçada dels temes que vol explicar.

Explica els sentiments que li porten els altres, les coses que ha après al llarg de la vida sobre com adaptar-se a la demanda emocional i empàtica de la gent, i també a potenciar aquells aspectes positius que li ha donat l’Asperger. És un exemple de superació i força de voluntat, però alhora guarda un caràcter d'autocompassió, i una consciència de diferència potser massa alta, com per servir d’exemple per a persones amb Asperger, sempre parlant des del meu punt de vista.

M'agrada poder llegir llibres i articles en primera persona que parlin sobre l'Asperger, ja que això m'ajudarà en les conclusions sobre la seva vida adulta, el futur que els espera.