Dia 31

He analitzat les pel·lícules Edward Scissorhands i My Name is Khan, les quals estan molt bé i l'última d'elles capta gairebé a la perfecció l'Asperger. Per últim, amb el reportatge del programa de TV3 Divendres, Dia internacional de la síndrome d'Asperger, acabo amb la percepció fictícia. A l'espera de rebre per correu les tres entrevistes del personal sanitari (que pel que m'han dit estan en procés), només em queda redactar el pròleg, la introducció i l'apartat explicatiu del treball sobre la síndrome per començar les conclusions.

Edward Scissor-hands                   

Títol original: Edward Scissor-hands (Eduardo Manostijeras a Espanya)

Creació: Tim Burton i Caroline Thompson

Direcció: Tim Burton

Producció Exectuvia: -

Producció: Tim Burton, Denise Di Novi, Richard Hashimoto i Caroline Thompson

Guió: Caroline Thompson (basada en la història d’en Tim Burton i la Caroline Thompson)

Música: Danny Elfman

Protagonistes: Johnny Depp (Edward Scissorhands), Winona Ryder (Kim Boggs), Dianne Wiest (Peg Boggs), Alan Arkin (Bill Boggs), Anthony Michael Hall (Jim)…

Any: 1990

Origen: Estatunidenc

Gènere: Fantasia romàntica

Descripció: Una àvia descriu a la seva néta, d’on ve la neu, explicant-li la història d'un jove anomenat Edward, qui tenia tisores per mans, la creació d'un inventor. El resultat final va ser un noi amb aspecte humà, jove, que tenia tot, excepte les mans. Llavors l'inventor va tenir un atac de cor i va morir a l'acte de donar un parell de mans reals a l’Edward, deixant la seva obra "sense acabar" per sempre.

Anàlisi: L’Edward és una metàfora de com se sent Tim Burton en la seva vida personal, segons rumors d’Internet i una entrevista amb Helena Bonham Carter – la seva parella sentimental – que té sospites de que en Burton tingui Asperger.

La vida d’Edward li ha tocat per mala sort, si bé ell és completament diferent a tota la resta de persones: un robot. A més de ser extremadament diferent, també està inacabat, per si no resultava prou estrany ser un robot, tampoc té mans normals, sinó tisores. Això fa que tingui consciència de diferència, un dels símptomes de l’Asperger.

L’Edward ha viscut sol durant tota la seva vida, i el fet de no tenir companyia de cap tipus no l’ha molestat en especial, si bé s’hi ha acostumat i gaudeix de la seva solitud.

Quan les persones el coneixen, senten curiositat per ell, però no pel què és, sinó pel que pot fer amb les seves mans, la seva virtut. Una virtut que alhora de fer-lo excepcional en un art, el fan incapaç de mostrar afecte a les persones, de no fer-los mal o incomodar-los. Així és com un Asperger es sentiria quan el mateix factor que el converteix en un geni de les matemàtiques (per exemple), és el que fa que els seus companys d’escola el vegin com un nen estrany, com un petit professor massa llest com per ser un nen, massa petit com per ser un adult.

L’Edward no desitja fer mal a ningú, te valors de fidelitat i de sinceritat molt forts, un altre semblança amb l’Asperger. No entén bé l’amor o els sentiments envers altres persones, però això no vol dir que no els pugui sentir, cosa que demostra un altre símptoma.

En conclusió, l’Edward és un personatge que mostra l’Asperger de manera lúgubre, sinistra… Si bé un robot no pot patir trastorns del desenvoulapent generalitzat (pel que sabem), en el cas que l’Edward fos una persona, seria una versió trista i sobrecarregada de sentimentalitat del trastorn. Sigui com sigui, realment existeix una semblança més que notable entre les característiques metafòriques del protagonista de la pel·lícula i la síndrome d’Asperger.

My name is Khan

Títol original: My name is Khan (Mi nombre es Khan a Espanya)

Creació: Karan Johar i Shibani Bathija

Direcció: Karan Johar

Producció executiva: -

Producció: Hiroo Johar i Gauri Khan

Guió: Karan Johar i Shibani Bathija

Música: Shankar-Ehsaan-Loy

Protagonistes: Shahrukh Khan (Rizwan Khan), Kajol (Mandira Khan), Jimmy Shergill (Zakir Khan)...

Any: 2010

Origen: Indi

Gènere: Drama

Descripció: En Rizwan Khan és un nen musulmà que es va criar amb el seu germà Zakir i la seva mare Razia Khan en una família de classe mitjana en la secció Borivali de Mumbai. En Rizwan és diferent dels altres nens, però. Ell té certs dons, particularment una habilitat especial per reparar coses mecàniques. La seva diferència el condueix a la tutoria especial d'un erudit solitari i a l’atenció extra de la seva mare, els quals condueixen a una major gelosia del seu germà Zakir, que finalment deixa la seva família per a una vida als Estats Units.

Anàlisi: En Khan és un noi que tot i haver crescut amb l’Asperger sense saber-ho ni ell ni la seva família, ha sabut evolucionar emocionalment molt més del que s’esperaria. La seva mare, des de ben petit, ja notava que era un noi estrany, i alhora molt intel·ligent. El tractava amb paciència, amb tendresa i li ensenyava a comportar-se de manera normal.

Tot i així, demostra trets molt marcats de l’Asperger: no manté la mirada amb els seus interlocutors, no dona mostres d’afecte físic, és reticent a que el toquin, li costa molt entendre el llenguatge figurat… En definitiva, es nota que hi ha hagut una documentació al darrere d’aquest personatge, una documentació sobre l’Asperger molt completa que ha fet que estigués perfectament caracteritzat.

Durant la història no hi ha una progressió del personatge amb la síndrome després que aquest passi la infància. És realista, l’Asperger és quelcom que costa treure’s de sobre, i si no es corregeix durant la infància, ja en l’etapa adulta poca cosa es podrà aconseguir. En Khan és una persona que des de sempre ha valorat molt la sinceritat, el mai dir mentides, una qualitat que els Asperger solen tenir. La seva mare li ensenya una cosa que el marca en el camí de tota la seva vida, i és que en el món, no hi ha més diferències entre les persones que no siguin bons i dolents. En Khan sap que ell és bo, i es sent atret per tots aquells que també ho siguin.

L’Asperger com a trastorn està molt ben plasmat en la pel·lícula: la desconeixença general, la facilitat que té algú expert en el camp per detectar-lo quan és d’un grau considerable, els símptomes principals que presenta en Khan i fins i tot la seva personalitat.

En Khan viu angoixat per les seves pors, pel món estrany que el rodeja, pels sorolls estridents i la gent que no el comprèn. Així se sent una persona amb Asperger.

El seu nivell d’independència i autosuficiència no és molt alt, però el suficient. És força verídic, ja que està constantment salvaguardat del món per alguna persona o altra, fins que arriba el moment del seu viatge, en el qual ha d’anar sol.

En conclusió, trobo que la pel·lícula ha fet un molt bon treball descrivint la síndrome d’Asperger en general, tot el global que encercla el que la pateix en sí, la seva forma de vida i la de les persones del seu voltant.

Dia Internacional de la Síndrome d'Asperger

Títol original: Dia Internacional de la Síndrome d'Asperger

Producció executiva: -

Producció: Programa Divendres, al canal TV3

Guió: -

Música: -

Protagonistes: Amaia Hervás

Any: 2010

Origen: Espanyol

Gènere: Reportatge

Descripció: La psiquiatra Amaia Hervás ens defineix la síndrome d'Asperger. Aquesta malaltia afecta la capacitat d'empatia i comunicació, imprescindibles per a la vida social, i es detecta sobretot en els primers 3 anys de la vida.

Anàlisi: Amaia Hervás parla sobre les diferents dificultats d’una persona amb Asperger, sobretot en l’adolescència. Parlen sobre la percepció que donen algunes pel·lícules i el món de l’entreteniment en general. “No són ni molt menys manipuladors ni sarcàstics com els pretenen mostrar, sinó tot el contrari: mai farien res manipulatiu, i menys que resultés en el seu favor.”

Surten pel·lícules com Adam, i personalitats com Einstein, Bill Gates... Hervás deixa això últim clar. “Que siguin persones que focalitzin la seva atenció en el camp que els agrada, i com a conseqüent estiguin més allunyats de la vida social, no vol dir que tinguin Asperger. L’Asperger és molt més que ser un geni en el que t’agrada i una mica antipàtic amb la gent que desconeixes.”

En conclusió, trobo que Amaia Hervás és una psiquiatra brillant, que s’explica de manera entenedora i alhora sense risc a confusió deixa les coses clares sobre els símptomes, sobre la forma de vida... Recalca constantment que és essencial un diagnòstic en una edat propera als 4 anys.

Em disposo a començar la part explicativa del treball, que em fa dubtar sobre si em quedaré massa curta, ja que he decidit no centrar-me en explicacions clíniques perquè el meu treball està més enfocat a la vessant antropològica.