Ben X
Títol original: Ben X
Creació: Nic
Balthazar
Direcció: Nic
Balthazar
Producció
executiva: -
Producció: Peter
Bouckaert
Guió: Nic
Balthazar
Música: Praga Khan i
Arno
Protagonistes: Greg
Timmermans (Ben), Laura Verlinden (Scarlite), Marijke Pinoy (Moeder), Cesar de
Sutter (Jonas)…
Any: 2007
Origen: Belga
Gènere: Drama
Descripció: En Ben és un
adolescent que és freqüentment intimidat a l'escola. Per escapar de la seva
dura realitat, es torna cap a un món virtual, jugant a un joc en línia,
ArchLord. En el joc, ell és un heroi valent i confiat. A més, col·labora en les
seves aventures un altre usuari en línia conegut en el joc com Scarlite.
Anàlisi: Ben X és una pel·lícula per damunt de tot trista. El seu
protagonista, que va ser diagnosticat amb Asperger al voltant dels deu anys,
viu una vida terrible a l’institut, on tots es burlen d’ell i en concret dos
dels seus companys el maltracten constantment i de manera molt cruel. En Ben
intenta mantenir la calma, com sempre li han dit des de petit. Ha de portar un
pulsòmetre mentre està despert, per control·lar que no es posi nerviós. Ha
passat per molts diagnòstics de petit, fins que va esdevenir el correcte.
La pel·lícula centra l’atenció de
l’espectador en el bullying que reb
el protagonista, i en els seus pensaments, en com se sent ell, en què entén de
les converses de la seva mare amb els diferents psicòlegs i professors que
parlen amb ella. És un món caòtic que el desestabilitza i l’aterra.
L’única sortida per a ell és el joc,
que demostra un dels símptomes d’en Ben: la facilitat per a les relacions
socials per escrit enlloc de cara a cara, on hi entren factors com el
llenguatge corporal, el contacte visual, a vegades el contacte físic… Totes són
coses que ell no tol·lera.
En Ben té una vida difícil, com tots
els Asperger que no han rebut ajuda ni tractament familiar, educatiu i clínic
des d’un primer moment. Ell va ser diagnosticat massa tard com per corregir la
seva personalitat, i també era massa tard per protegir-lo de les burles, que
l’han seguit des dels primers anys d’escola.
L’error més gran que cometen els
seus companys és pensar que com que és callat i estrany, és menys intel·ligent
que ells. Això és un error que sempre confon a qui no està prou familiaritzat
amb l’Asperger: en Ben és un noi brillant, tot i donar la imatge contrària.
Els símptomes que més destaquen en
ell de la síndrome són la manca d’empatia, la incapacitat per expressar emocions
o sentiments, la timidesa que ratlla extrems, la importància que dóna a la
rutina…
El que hom veuria com el món real,
ell ho veu com un univers caòtic que no entén, i per tal de superar les seves
pors el transforma en el seu videojoc preferit.
La meva conclusió respecte la
pel·lícula és que val realment la pena veure-la, ja que consciencia a tot tipus
d’espectador (familiar, educador, psicòleg, company escolar d’un Asperger) que
mai, per molt que s’esforcin, podran entendre com es sent per dins una persona
que viu amb aquest estigma. El mínim que poden fer és facilitar-li la vida tant
com puguin, i ajudar a que aconsegueixi uns mínims d’autonomia bàsics per poder
fer la seva vida i empènyer-lo al món real, encara que sigui protegit en tot
moment.
Magnificent 7
Títol
original: Magnificent
7
Creació: Sandy Welch
Direcció: Kenny Glenaan
Producció executiva: -
Producció: Deborah Jones, BBC
Guió: Sandy Welch
Música: -
Protagonistes: Helena Bonham Carter
(Maggie Jackson), Bruno Lastra (Dimitri Jackson), Christopher Parkinson (Christopher
Jackson), Joshua Thurston (Davey Jackson), Thomas Redford (Curtis Jackson)...
Any: 2005
Origen: Anglès
Gènere: Drama
Descripció:
El drama està inspirat en la vida real
de la súper mare, Jacqui Jackson, i l'extraordinària família que va aparèixer
en el documental de 2003 My family and
Autism.
Anàlisi: La Maggie és
una dona forta, una mare pacient i una persona exemplar. Cada dia surt
endavant, ajuda els seus fills a superar tots els obstacles extres que tenen i
dóna la cara per tots aquells cops que no pot control·lar-los en públic. Ella
sent que no pot protegir-los del món, i per això viu amb una por constant.
Cada tipus d’autisme és diferent,
així com cada germà de la família Jackson. La Maggie s’ha après al 100%
cadascun dels racons de la ment dels seus fills, i sap en tot moment el que
necessiten, el que els aterra, el que volen, el que no els agrada, el que els
passa… Tot i així, en estar sempre a la defensiva envers el món, s’oblida que
moltes de les coses estranyes que tenen els seus fills no estan marcades a foc,
i poc a poc va aprenent que pot corregir-los en petites dosis.
L’Asperger és un trastorn que,
comparat amb l’autisme, no necessita tanta atenció. Si comparem el nivell
d’atenció que ha de rebre un fill o filla estàndard amb el que necessita un
Asperger, llavors sí que trobem la diferència. Les mares normalment ja tenen
prou problemes amb els fills, com per afegir-hi una dificultat extra, i això es
marca absolutament en tot, tal i com demostra la pel·lícula: a casa, a
l’escola, amb els companys, al psicòleg/psiquiatra/pedagog, en llocs públics…
Cada acció rutinària és una aventura per als pares i per als fills.
Trobo que la pel·lícula plasma molt
fidelment el que és l’Asperger, els seus pros i contres. La Maggie hauria de
convertir-se en un exemple a seguir per a les mares de nens i nenes amb
trastorns de l’Espectre Autista. El seu esperit lluitador, el seu caràcter
pacient… són claus per tractar amb aquest tipus de nens.
L'Asperger necessita ser diagnosticat i tractat com cal des d'una edat curta, en cas contrari, les conseqüències podrien ser molt dolentes tant per ell/a com per la família.
No hay comentarios:
Publicar un comentario