Dia 28

He analitzat les pel·lícules Ben X i Magnificent 7. En la pròxima actualització tocaran les sèries House i The Middle.

Ben X

Títol original: Ben X

Creació: Nic Balthazar

Direcció: Nic Balthazar

Producció executiva: -

Producció: Peter Bouckaert

Guió: Nic Balthazar

Música: Praga Khan i Arno

Protagonistes: Greg Timmermans (Ben), Laura Verlinden (Scarlite), Marijke Pinoy (Moeder), Cesar de Sutter (Jonas)…

Any: 2007

Origen: Belga

Gènere: Drama

Descripció: En Ben és un adolescent que és freqüentment intimidat a l'escola. Per escapar de la seva dura realitat, es torna cap a un món virtual, jugant a un joc en línia, ArchLord. En el joc, ell és un heroi valent i confiat. A més, col·labora en les seves aventures un altre usuari en línia conegut en el joc com Scarlite.

Anàlisi: Ben X és una pel·lícula per damunt de tot trista. El seu protagonista, que va ser diagnosticat amb Asperger al voltant dels deu anys, viu una vida terrible a l’institut, on tots es burlen d’ell i en concret dos dels seus companys el maltracten constantment i de manera molt cruel. En Ben intenta mantenir la calma, com sempre li han dit des de petit. Ha de portar un pulsòmetre mentre està despert, per control·lar que no es posi nerviós. Ha passat per molts diagnòstics de petit, fins que va esdevenir el correcte.

La pel·lícula centra l’atenció de l’espectador en el bullying que reb el protagonista, i en els seus pensaments, en com se sent ell, en què entén de les converses de la seva mare amb els diferents psicòlegs i professors que parlen amb ella. És un món caòtic que el desestabilitza i l’aterra.

L’única sortida per a ell és el joc, que demostra un dels símptomes d’en Ben: la facilitat per a les relacions socials per escrit enlloc de cara a cara, on hi entren factors com el llenguatge corporal, el contacte visual, a vegades el contacte físic… Totes són coses que ell no tol·lera.

En Ben té una vida difícil, com tots els Asperger que no han rebut ajuda ni tractament familiar, educatiu i clínic des d’un primer moment. Ell va ser diagnosticat massa tard com per corregir la seva personalitat, i també era massa tard per protegir-lo de les burles, que l’han seguit des dels primers anys d’escola.

L’error més gran que cometen els seus companys és pensar que com que és callat i estrany, és menys intel·ligent que ells. Això és un error que sempre confon a qui no està prou familiaritzat amb l’Asperger: en Ben és un noi brillant, tot i donar la imatge contrària.

Els símptomes que més destaquen en ell de la síndrome són la manca d’empatia, la incapacitat per expressar emocions o sentiments, la timidesa que ratlla extrems, la importància que dóna a la rutina…

El que hom veuria com el món real, ell ho veu com un univers caòtic que no entén, i per tal de superar les seves pors el transforma en el seu videojoc preferit.

La meva conclusió respecte la pel·lícula és que val realment la pena veure-la, ja que consciencia a tot tipus d’espectador (familiar, educador, psicòleg, company escolar d’un Asperger) que mai, per molt que s’esforcin, podran entendre com es sent per dins una persona que viu amb aquest estigma. El mínim que poden fer és facilitar-li la vida tant com puguin, i ajudar a que aconsegueixi uns mínims d’autonomia bàsics per poder fer la seva vida i empènyer-lo al món real, encara que sigui protegit en tot moment.

Magnificent 7

Títol original: Magnificent 7

Creació: Sandy Welch

Direcció: Kenny Glenaan

Producció executiva: -

Producció: Deborah Jones, BBC

Guió: Sandy Welch

Música: -

Protagonistes: Helena Bonham Carter (Maggie Jackson), Bruno Lastra (Dimitri Jackson), Christopher Parkinson (Christopher Jackson), Joshua Thurston (Davey Jackson), Thomas Redford (Curtis Jackson)...

Any: 2005

Origen: Anglès

Gènere: Drama

Descripció: El drama està inspirat en la vida real de la súper mare, Jacqui Jackson, i l'extraordinària família que va aparèixer en el documental de 2003 My family and Autism.

Anàlisi: La Maggie és una dona forta, una mare pacient i una persona exemplar. Cada dia surt endavant, ajuda els seus fills a superar tots els obstacles extres que tenen i dóna la cara per tots aquells cops que no pot control·lar-los en públic. Ella sent que no pot protegir-los del món, i per això viu amb una por constant.

Cada tipus d’autisme és diferent, així com cada germà de la família Jackson. La Maggie s’ha après al 100% cadascun dels racons de la ment dels seus fills, i sap en tot moment el que necessiten, el que els aterra, el que volen, el que no els agrada, el que els passa… Tot i així, en estar sempre a la defensiva envers el món, s’oblida que moltes de les coses estranyes que tenen els seus fills no estan marcades a foc, i poc a poc va aprenent que pot corregir-los en petites dosis.

L’Asperger és un trastorn que, comparat amb l’autisme, no necessita tanta atenció. Si comparem el nivell d’atenció que ha de rebre un fill o filla estàndard amb el que necessita un Asperger, llavors sí que trobem la diferència. Les mares normalment ja tenen prou problemes amb els fills, com per afegir-hi una dificultat extra, i això es marca absolutament en tot, tal i com demostra la pel·lícula: a casa, a l’escola, amb els companys, al psicòleg/psiquiatra/pedagog, en llocs públics… Cada acció rutinària és una aventura per als pares i per als fills.

Trobo que la pel·lícula plasma molt fidelment el que és l’Asperger, els seus pros i contres. La Maggie hauria de convertir-se en un exemple a seguir per a les mares de nens i nenes amb trastorns de l’Espectre Autista. El seu esperit lluitador, el seu caràcter pacient… són claus per tractar amb aquest tipus de nens.

L'Asperger necessita ser diagnosticat i tractat com cal des d'una edat curta, en cas contrari, les conseqüències podrien ser molt dolentes tant per ell/a com per la família.